CATAC-CTS AMB ELS CASTELLS

La indignació que sempre havia acompanyat a la contemplació de l'abús de poder i la injustícia ha esdevingut avui en pura indiferència, en un totalitarisme de la indiferència

Josep RAMONEDA , “ Contra la indiferència”

Ho podia dir més alt però no més clar. És la realitat que tenim, però ningú vindrà a canviar-la per nosaltres. Cal implicar-se. És el moment d’abandonar la passivitat.

Podeu demostrar que lluiteu contra aquesta indiferència, contra aquest passotisme. I en aquesta dinàmica d’acció podeu triar una altra forma de fer sindicalisme, a CATAC-CTS som diferents.

Aquestes eleccions hem canviat d’imatge pel que fa al cartell. La primera, la del 2007, era més bel·ligerant. L’artista local J.M. Colado feia una versió d’una de les fotografies més difoses de la Segona Guerra Mundial, titulada “Raising the Flag on Iwo Jima”. Ara, amb el mateix artista, hem triat una imatge molt més constructiva, la dels castellers declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La Sanitat Pública també hauria de ser declarada Patrimoni de la Humanitat. D’aquesta manera podríem blindar-la contra les agressions per enfonsar-la. 

Els castells són una manifestació cultural pròpia de Catalunya (no té sucursals a Madrid), una imatge de força, de solidaritat i de treball en equip sense ànim de lucre. No estan privatitzats i respecten unes jerarquies que surten de forma natural atenen a les seves capacitats. Totes les categories professionals hi són benvingudes. No podíem triar millor paral·lelisme amb el nostre sindicat

És un exemple d’organització racional, eficient i eficaç. Algú pots imaginar-se un castell on els més àgils i lleugers estiguin als pisos inferiors, on està la pinya, sobre la que reposa tot el pes de la torre i els més forts als pisos superiors? Segur que farien llenya. Oi que no té sentit?.  Doncs ara, extrapolant una mica l’exemple a la realitat, davant aquesta crisi, nosaltres ens sentim igual, com si tot el pes de la torre l’aguantéssim els més febles, i que als pisos de dalt pugessin els més grassonets, els més forts (econòmicament). I que per acabar-ho d’adobar l’enxaneta fos el més gros de tots. És de bojos oi?

I la música que sentim no és la de la gralla ni la del timbal, si no una de més feixuga, la que toquen els nostres polítics amb els instruments que calgui. La lletra sempre la mateixa: crisi, retallades econòmiques i socials i augment de les hores a treballar. Ja tenim el cap com un timbal, mai millor dit. Cal un canvi de melodia, cal una orquestra més professional. Cal triar bé. Per això tenim ara les eleccions sindicals.

Haurem d’aprendre molt d’aquesta estructura humana, tan digna. Potser per això ja fa més de tres segles que dura. Però està clar, que només amb folre i manilles, i amb castellers compromesos podrem aixecar la torre. Esteu disposats a donar una mà, o voleu continuant d’observadors? No cal que contesteu ara. La vostra resposta el dia 23 de març a les urnes.