Mà d’obra abundant, condicions laborals precàries, acomiadaments fàcils i barats, sindicats dòcils i salaris baixos... què més volen?!
Sí, companys i companyes, sembla que ho tenim cru. Desprès de tot un seguit de retallades que, des del maig de 2010 el govern espanyol (del PsoE, però representant al gran capital), està portant a terme, ara toca reformar la negociació col·lectiva.
Ja tenen l’exèrcit de reserva:
- Un atur superior al 22% del total de la població activa a la CAC o superior al 27% al CAPV, per exemple (i entre els més joves, superior al 60% a casa nostra);
- Unes condicions de contractació i de treball precaritzades gairebé fins a l’extrem;
- Unes facilitats d’acomiadament creixents, i a un cost ja gairebé gratuït (com portem anys denunciant des de la COS)
Ens centrarem doncs, en aquest text, en denunciar la voluntat neoliberal de complementar, tot això, amb la reforma de la negociació col·lectiva que implicarà uns salaris i condicions laborals a la baixa i, el que és més greu, aconseguit amb la complicitat dels “sindicats” CCOO i UGT.
Aquesta reforma de la negociació col·lectiva, a l’estat espanyol, cal emmarcar-la dins del procés d’ajust acordat, entre els poders fàctics (especialment econòmics), al sí de la UE:
- reforma laboral (acomiadament més fàcil i més barat);
- reducció de les retribucions dels treballadors públics (ara ja carreguen contra els salaris en general);
- congelació i empitjorament de les condicions per a les pensions;
- forta reducció de les inversions públiques;
- privatització i fortes retallades als serveis bàsics;...però volen i necessiten reblar el clau.
La negociació d’aquesta reforma l’estan portant a terme les “grans patronals” (CEOE i CEPYME) i els “grans sindicats” (CCOO i UGT). El govern de l’estat –també interessat- confia, segons paraules de la Secretària d’Estat d’Ocupació, Maria Luz Rodríguez, amb la “possibilitat de que els agents socials es posaran d’acord”.
Però anem a pams.
La reforma de la noegociació col·lectiva.
El primer que cal dir es que, aquesta reforma, te el seu origen en el “Acuerdo bipartito sobre criterios básicos para la reforma de la negociación colectiva” signat, el 2 de febrer passat, entre les patronals CEOE i CEPYME i els “sindicats” CCOO i UGT, amb el compromís de tancar el procés de negociació el passat 19 de març (tot i que possiblement la cosa es retardarà fins el proper 19 d’abril).
Els punts que, sembla, volen plantejar en aquesta reforma son tres: a) Estructura i vertebració dels convenis, b) Innovació i adaptació de continguts i c) Flexibilitat interna i participació sindical.
a) Estructura i vertebració dels convenis.- Amb aquest tema, segons els interlocutors, es pretén “racionalitzar” l’estructura de la negociació col·lectiva i la seva pròpia articulació a tots els nivells, així com la seva extensió o àmbit, amb el propòsit de que tots els treballadors estiguin coberts per un conveni. Els sindicats defensen que el conveni estatal de sector sigui la referència obligada per a fixar els continguts a negociar de qualsevol altre conveni d’àmbit menor (autonòmic, provincial o d’empresa); òbviament sense aturar-se a pensar com sempre en les diferents necessitats de cada realitat nacional (no és igual cobrar 600€ a Mataró que a Càceres).
La CEOE, pel seu costat, aposta per donar rellevància i potenciar el conveni d’empresa, i que aquest sigui prevalent sobre el conveni d’àmbit sectorial o superior geogràficament (és a dir, que cada empresa faci la “batalla” pel seu compte). Per exemple, planteja la desvinculació salarial i de continguts sense limitacions i sense més requisits que la voluntat de l'empresari de negociar "el seu conveni" al marge del conveni estatal, al qual neguen capacitat per a determinar les condicions de treball en les empreses.
La centralització de la negociació col·lectiva a nivell estatal és una vella aspiració dels protagonistes d’aquesta reforma, sobretot de CCOO i UGT. La seva oposició a la modificació de l'article 84 del Estatut dels Treballadors, efectuada el 1994, i la signatura de l'Acord Interconfederal sobre Negociació Col·lectiva (1997) donen testimoniatge d'això (i davant del qual, des de la COS hem defensat com a mínim de partida un Marc de Relacions Sociolaborals d’àmbit nacional dels Països Catalans, que ens permetria poder adequar les nostres condicions laborals a les nostres condicions de vida)
Cal advertir que el vigent article 83.2 de l’Estatut dels Treballadors estableix que els convenis marc estatals poden regular l'estructura i articular la negociació col·lectiva en un sector, així com fixar regles per resoldre els conflictes de concurrència entre convenis de diferent àmbit, i fins i tot prohibir les matèries que no poden negociar-se en àmbits inferiors a l'estatal. El que succeeix és que, d'una banda, aquest precepte no ha estat molt utilitzat en els últims trenta anys de vigència de l’Estatut dels Treballadors i, per un altre, la seva potencialitat teòrica s'ha vist en bona part neutralitzada per l'article 84 del mateix Estatut dels Treballadors, reformat el 1994, que fa referència a la concurrència entre convenis de diferent àmbit i que estableix que, mentre estigui vigent, un conveni no pot estar afectat per un altre de diferent àmbit.
Què deuen portar entre mans la patronal i els sindicats majoritaris espanyols? No ho sabem, però ho intuïm.
Potser entra en les seves previsions la derogació dels dos últims paràgrafs de l'article 84 de l’Estatut dels Treballadors, deixant sense efecte la “opció descentralitzadora” (la qual cosa només serviria per augmentar i accelerar el procés recentralitzador de l’estat) reconeguda l’any 1994.
Una altra possibilitat podria ser una modificació del referit article 84 de l’Estatut dels Treballadors en dos punts. Primer, ampliant les matèries no negociables en els àmbits inferiors a l'estatal; és a dir, els convenis marc estatals podrien eixamplar el contingut de la negociació pràcticament sense restriccions, de manera que el gruix de les condicions de treball es negociarien a Madrid. I segon, regulant que el conveni marc estatal només pugui ser afectat per un conveni posterior però necessàriament d'àmbit autonòmic, posant en qüestió així els convenis provincials.
El resultat seria un sistema de negociació col·lectiva fonamentada, principalment, en els convenis estatals i en els convenis, pactes i acords d'empresa. Els convenis estatals inclouran les grans línies de regulació del marc laboral, com la recomanació salarial; mentre que en els d'empresa s'articularan aquestes línies generals a les condicions específiques de cada centre de treball. Només en el cas de sectors en els quals no hi hagi un conveni estatal es podrà substituir per un altre d'àmbit “autonòmic”.
Cal dir que, actualment, els convenis d’àmbit autonòmic son molt pocs, fonamentalment, per la poca predisposició de les patronals locals i els sindicats espanyols a negociar-ne.
Sembla, pel que hem pogut deduir d’alguns comentaris recents, que la cosa pot anar per aquí. Aquest tipus de convenis assegurarien el protagonisme (i els mitjans materials per tal de mantenir les seves estructures i burocràcies, i per tant, mantenir així els seus privilegis) de CCOO i de UGT, a canvi –clar- d'acceptar flexibilitat i “despenjaments” a moltes
b) Innovació i adaptació de continguts.- La CEOE, en aquest punt, pretén eliminar la ultraactivitat dels convenis (la pròrroga indefinida, és a dir, el conveni continua vigent, quan caduca) amb l’argument de que és incompatible amb l’“adaptabilitat i la renovació dels convenis col·lectius”. En aquest sentit, planteja com a alternativa negociar el termini de la pròrroga (1 o 2 anys com a màxim) i, si això fracassa, l'arbitratge o la integració del conveni en un de superior si aquest existeix i, en cas contrari, que es procedeixi al decaïment del conveni mantenint els treballadors les seves condicions de treball a títol individual.
Per la seva banda, els sindicats plantegen dinamitzar la negociació impulsant el "deure de negociar" abans que expiri la vigència d'un conveni per a la seva renovació. Com a segona alternativa plantegen que actuï la comissió paritària del conveni d’àmbit superior assumint el procés negociador i, en darrer terme, acudir a processos de solució extrajudicial de conflictes, sense que tot això condicioni les mesures de pressió sindical, inclòs el dret de vaga.
En tot cas, la sang no arribarà al riu, i també, en aquest tema, arribaran a un acord.
c) Flexibilitat interna i participació sindical.- Els sindicats proposen que la flexibilitat interna, és a dir, la modificació de les condicions laborals, els temps de treball, la formació contínua, la mobilitat geogràfica i funcional, la introducció de noves tecnologies, la contractació, la desvinculació salarial i d'altres continguts... estigui acompanyada de mesures relacionades amb la participació sindical a les empreses. Participació que possibiliti l’intervenció dels sindicats en l'aplicació d'aquestes mesures. Es pretén evitar que els empresaris prenguin decisions de manera unilateral i al marge de les obligacions previstes en el conveni sectorial superior. Els “sindicats” exigeixen, en el pitjor dels casos, que les mesures de flexibilització interna no es duguin a terme amb detriment dels drets laborals dels treballadors.
L’acord, en aquest punt, hauria de garantir la participació sindical en l’elaboració de plans de futur i no només en circumstàncies d’inestabilitat i incertesa, per a això s’han de superar els drets actuals d’informació, consulta i negociació que es contemplen en la legislació vigent però que, en la pràctica, sempre han estat condicionats pel paper subordinat que tenen els treballadors enfront del poder gairebé absolut dels empresaris. L'abast d'aquesta participació (contrapartida sindical) seria el punt central de l'acord que hauria de posar fre a decisions unilaterals i desproporcionades que poguessin prendre els empresaris a l'empara de la reforma laboral i de la crisi que estem patint. Ens temem, però, que aquesta major “participació sindical” acabarà només amb un mer tràmit o compromís d’informació i consulta, mentre que la capacitat i decisió última serà, com ara, facultat exclusiva del empresari.
Els empresaris hi volen incloure, a més, d’altres temes com el control de l’absentisme i de les mútues; lligar el salari a la productivitat tot ignorant l’IPC; flexibilitzar la regulació dels horaris i de la jornada laboral; etc.
A canvi de què acceptaran CCOO i UGT les retallades?
Els “mal pensats” diuen que el nou escenari que suposa la reforma de la negociació col·lectiva és l'ocasió perfecta perquè els anomenats “sindicats majoritaris”, CCOO i UGT, hi consolidin la seva burocràcia sindical, confirmant-se definitivament com a mers “aparells de l’estat” pel control social de la població treballadora (tal i com feia el Sindicato Vertical franquista)
Així, en la seva proposta de reforma, CCOO i UGT plantegen designar a un delegat de l'àmbit sectorial "mitjançant l'acumulació de les hores sindicals" que es quantifiquin en les pimes. El representant triat s'encarregarà de la interlocució dels treballadors en les empreses de petita grandària i podrà negociar convenis totalment adaptats a les peculiaritats de l'empresa.
Segons la regulació vigent, per cada 10 treballadors es pot triar a un delegat sindical, que comptarà amb, almenys, 15 hores lliures de forma mensual si l'empresa té menys de 100 treballadors. D'aquesta manera, l'acumulació d'aquestes hores per designar a alliberats sindicals multiplicaria el seu nombre, que actualment se situa en uns 4.200 en el sector privat, segons dades de CEOE, aconseguint per aquesta via una més gran representativitat en aquest difícil segment d’empreses. A canvi, potser, de la renúncia a la ultraactivitat dels convenis acceptant l’arbitratge obligatori, disposarien d’un exèrcit d’alliberats de les PIMES vinculats a l’aparell d’aquests dos sindicats.
De quina empresa sortiran aquests delegats?
Ara com ara, la taula de negociació encara no ha debatut tots els detalls d'aquest punt i la proposta tan sols enuncia que serà un representant del sector demarcat geogràficament. Però si el Govern finalment admet aquesta concessió, el representant haurà de ser un treballador del propi sindicat o bé un empleat d'alguna de les empreses que està representant. No obstant això, aquest punt sí que serà un escull en la negociació, perquè quina petita empresa es pot permetre que un treballador es dediqui a representar, gairebé de forma exclusiva i “professional” als seus companys?
En aquests moments, el 89% de l'ocupació està sostinguda per les PIMEs. És a dir, la introducció dels sindicats en les petites i mitjanes empreses els obriria un nou espai del finançament sindical: més representants, més subvencions, seguit d'un llarg etcètera.
Tot i que ja ho hem apuntat més amunt, la centralització de la negociació col·lectiva a nivell estatal, suposarà per als sindicats CCOO i UGT un clar i exclusiu protagonisme. Negociar els convenis, a Madrid (o on sigui), entre les cúpules (sectorials o no) dels grans sindicats i de les grans patronals és un gran pas en la seva implantació i consolidació: nosotros nos lo guisamos, nosotros nos lo comemos. Lluny queda aquell discurs que recomanava apropar la negociació a les bases i als centres de treball, les crides a la mobilització i a la participació de la gent, l’elaboració i discussió de plataformes reivindicatives, les assembles de treballadors i de delegats, l’acció sindical, les pancartes, els fulls informatius,...
Tot, o bona part d’això es substitueix, ara, i en el futur, en converses de despatx, en trucades telefòniques, en “dures” i llargues reunions, explicant –desprès- davant “els mitjans” els “difícils” acords assolits... tot ben cuinat, per veritables “professionals” de la negociació col·lectiva, que han fet d’això el seu ofici i modus vivendi. D’aquesta manera, quan toqui, es discutiran (si pot ser, sense gaire soroll) uns quants, pocs, convenis de gran àmbit geogràfic; desprès es publicaran al BOE i aquí pau i allà glòria.
Estem arribant a la culminació d’un model de sindicalisme institucionalitzat. La degradació democràtica i el poti poti que impera en moltes instàncies de l’estat (política, justícia, grups de poder econòmic i empresarial, institucions,...) és present ja al món del treball. Els sindicats espanyols CCOO i UGT son ja una part implicada dins del sistema. Un sistema on tots s’ajuden, hi estan involucrats i es necessiten.
Feu-vos només dues preguntes:
- Què passaria si, un determinat dia, CCOO i UGT es quedessin sense el finançament, les subvencions i el patrimoni, que els aporta l’estat?;
- i com es mantindria tota la seva estructura i aparell burocràtic i de personal?
En les respostes, segur, hi trobareu l’explicació: hi estan ben entrampats.
Què i qui els dona aquesta impunitat?
Pensem que és aquesta una resposta complexa i difícil. Evidentment no tothom a CCOO i UGT és i actua com aquí denunciem. Ens consta que encara, en les seves bases i en determinats llocs i centres de treball, hi ha veritables i honrats sindicalistes.
Potser factors com l’individualisme imperant, la manca d’implicació, l’absència de valors com la solidaritat, el companyerisme, la justícia social,... hi tenen quelcom a veure. I ha qui diu que els treballadors ens hem tornat còmodes, que només volem “sindicats-gestoria”, que ens resolguin un dubte o problema puntual,... que no volem compromisos, ni comprometre’ns. Que, a alguns, els cauen bé els sindicats combatius, de classe, carregats de raó i d’ideals... però, diuen, amb poca força.
I és que, encara que el 90% dels treballadors del conjunt de l’estat espanyol s'acull a algun conveni col·lectiu, enfront del 60% de mitjana de la Unió Europea, l'afiliació a l’estat espanyol –cal reconèixer-ho- és una de les més baixes d'Europa. Tan sols el 15% dels assalariats està afiliat a un sindicat, segons dades de 2008. Res a veure amb les taxes d'afiliació que es recullen en el nord d'Europa. A Finlàndia, Suècia o Dinamarca, el 70% de les persones treballadores estan organitzades sindicalment.
La resposta, ja ho hem dit, no és senzilla ni fàcil però aquest, pensem, pot ser un tema ben interessant per a un altre dia. Ara més que mai, cal organitzar-s’hi.
Àrea de Formació de la COS
Coordinadora Obrera Sindical – COS
Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans
http://sindicatcos.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=363
Font: kaosenlared.net
