Durant els darrers 30 anys, al referir-nos al sistema sanitari català, per damunt de tot ho fèiem amb orgull col·lectiu, hereus d'una antiga història liderada pel municipalisme, la societat civil, el mutualisme. Som hereus del primer mapa sanitari del president Tarradellas, del conseller Espasa i l'aposta de salut pública, amb l'empremta també del PSUC, i del traspàs de competències del 1981 i del traspàs de competències del 1981.
Som hereus de les etapes dels consellers Laporte i Trias que, després de la llei general de sanitat, opten per un model de sistema nacional de salut finançat per impostos, descentralitzat i universal.
La igualtat d'oportunitats en salut a Espanya i Catalunya té un nom propi, el del ministre Ernest Lluch i la llei general de sanitat del 1986. Tenim l'orgull d'haver tancat el somni del company i ministre impulsant la definitiva universalització, l'any passat, del sistema sanitari. Som hereus dels consellers Rius i Pomés, que van assumir infrafinançament i canvis demogràfics. Però, sobretot, som hereus d'un professionalisme sanitari ben format, compromès, que treballa amb criteris i xarxes internacionals.
Avui, en uns mesos de desconfiança i poca ambició, afirmem rotundament que tenim un bon sistema sanitari a Catalunya. La qualitat, equitat i eficiència estan entre les cinc millors del món. Tenim un sistema nacional de salut amb gestió diversa del servei públic, un assegurament privat complementari i un bon sector privat. El nivell de formació, docència i recerca biomèdica és alt i competitiu. Tenim un fort lideratge els darrers anys en salut pública, que ha culminat amb una llei aprovada per unanimitat: la llei de salut pública.
És fals que el sistema sanitari de català gasti molt i no ens el puguem permetre. La despesa real pública el 2010 va ser de 1.371 euros per persona/any i la privada, d'entorn els 400. És menys del 8% del PIB, la pública està per sota del 6%. Estem per sota d'Espanya, la Unió Europea dels 15 i molt per sota dels Estats Units. El 2003, el dèficit era de 1.850 milions d'euros. Abans estàvem pitjor, i fins i tot s'havia deixat de pagar nòmines alguns mesos. No és cert que s'hagi invertit massa en equipaments. La població ha crescut en 1,5 milions de persones els darrers 15 anys. El pla d'inversions 2004-2015 respon a necessitats territorials i a equipaments obsolets que requereixen reformes. Si invertim un 3% del pressupost anualment podem fer el que cal fer per millorar-los.
Amb la crisi, des del 2003 s'inicien reformes estructurals per disminuir la demanda i un protocol de prescripció de qualitat, passant de creixements anuals de més del 10% interanuals a decreixements del 12% aquest any. A més, hi ha les mesures conjunturals dures que s'han pres el 2010, com abaixar salaris i preus de productes sanitaris. El model retributiu del servei públic sanitari va apostar fa anys per una part variable per objectius i productivitat i una incentivació econòmica per metges i infermeres, que ha permès els darrers anys millores de la formació continuada i de la productivitat. Amb tot, el salari base és baix comparat amb la resta d'Espanya i el món.
La gestió i el finançament sanitari és responsabilitat de les comunitats autònomes. El 2005, el Govern de Maragall va impulsar el primer Informe Vilardell per a la sostenibilitat del sistema sanitari, i el Govern de Montilla en va impulsar el segon el 2010. Cal tancar urgentment el debat de l'equitat, la qualitat i la suficiència financera al Consell Interterritorial. Resten per a Catalunya la millora del finançament de desplaçats, el patrimoni o les malalties professionals. Més enllà del finançament de Catalunya millorat amb el nou Estatut, el debat de reducció del dèficit públic només es pot fer sense lesionar la qualitat dels serveis bàsics amb acords Catalunya endins i amb Espanya.
El sistema sanitari no només no és un forat de despesa, sinó que genera una important economia productiva i ocupació de qualitat, amb un alt nivell formatiu. El model sanitari a Catalunya és un dels elements clau de l'equilibri territorial del país. I la recerca i la innovació han de permetre que la salut sigui un dels sectors estratègics de l'economia catalana.
En resum, cal lideratge i diàleg polític, professional i social. Cal posar tots el números reals d'ingressos (inclosa la recaptació d'impostos) i despeses i discutir el model. Cal impulsar la central de resultats, recuperar l'orgull i la confiança. Retallar sense model indiscriminadament pot malmetre resultats i ser més car en el futur. I cal pactar. Tenim un país i un sector acostumat com ningú a pactar: amb col·legis professionals, associacions acadèmiques i d'usuaris, sindicats i patronals. I al seu costat estem els polítics, que per damunt de tot no volem perdre qualitat i equitat i sabem que cal ser més eficient. Però necessitem parlar de model, i no de tòpics.
Font: elperiodico.cat
