Font: enfocant.netUs reproduïm aquest article d'Albert Recio, membre del Consell Científic d'ATTAC Espanya, publicat a la revista digital Mientrastanto. En aquest article l'autor contextualitza i fa una certa critica de la feble resposta del sindicalisme anomenat majoritari i analitza les implicacions del procés privatitzador de les caixes d'estalvis.
Escric aquesta nota d'oïdes, només amb la informació que donen els mitjans i les pàgines sindicals. Hi ha el risc que n'hi hagi algun error. Seria feliç si durant el mes proper m'hagués de desdir. Però corrent aquest risc aquí van algunes reflexions d'urgència.
Que es donin pactes no és cap mal en sí mateix. Encara que siguin defensius i en ells es perdin plomes. Les correlacions de forces són les que són i sovint ens hem d'empassar píndoles amargues. Les èlits dominants i els seus 'voceros' de fet estaven a favor que el govern Zapatero apliqués reformes radicals sense negociar. Amb això es cobrarien dos ocells d'un únic tret: aprofundir la seva contrarrevolució social i aprofundir el desprestigi social del PSOE. Aquesta mateixa raó serà faran servir els dirigents sindicals per justificar la seva postura: que han frenat les reformes més radicals i que han aïllat a la dreta. Encara que l'acord tingués aquestes característiques encara queda per veure que passarà a la fase dels tràmits parlamentaris i quina serà la resposta d'una patronal cada vegada més valenta per la debilitat de l'adversari i els presagis electorals.
No queda gaire clar, malgrat això, que allò que s'ha aconseguit a la taula de negociació signifiqui cap canvi substancial davant la proposta del govern. Els sindicats havien estat tota la tardor parlant de qüestions “innegociables” com la retirada de la reforma laboral i l'augment en l'edat de jubilació (de la tercera pota de la reforma, la de la negociació col·lectiva, no n'han parlat gaire). Pel que ara sabem de la reforma laboral, l'única cosa que ha canviat és l'eliminació de les pèrdues futures com a causa de l'acomiadament objectiu i una redacció menys “liberal” del reglament d'empreses de col·locació. De la reforma de les pensions s'acaba imposant els 67 anys (però s'amplia el període de transició al nou model i es modera l'augment d'anys de cotització necessaris per a arribar al dret a jubilar-se als 65 sense penalització), s'àmplia el període de càlcul a 25 anys i s'introduïxen mesures correctores per a alguns col·lectius (becaris, dones que accepten una excedència per a cuidar fills) als quals se'ls concedeixen dos anys de rebaixa. De la reforma de la negociació col·lectiva de moment en sabem poc, encara que torna a sonar la música de la flexibilitat. Si això és tot, ni s'ha derogat la reforma laboral del passat estiu, ni s'ha frenat substancialment la retallada de les pensions futures (les primeres estimacions apunten a una reducció del 20% de les pensions mitjanes), ni s'han canviat els factors que fan poc equitatiu el sistema actual. No es contemplen per exemple les desigualtats en matèria de salut, en trajectòria laboral que donen lloc els diferents tipus d'ocupacions i que castiguen particularment als treballadors de nivells inferiors de la piràmide laboral. L'esperança de vida i, sobretot, els anys de vida amb bona salut són molt diferents segons l'experiència laboral (no només en el cas d'algunes ocupacions “penoses”). Tampoc es contemplen d'altres sortides temporals del mercat laboral que no siguin la de crear nova força de treball (per exemple, s'ignora la qüestió de les cures a gent gran o malalts, donant per assumit que les persones que tenen cura dels nens han de ser necessàriament dones). Simplement, s'han atenuat alguns dels efectes a canvi de legitimar la totalitat.
Donat el grau de debilitat de la classe treballadora, la força dels poders financers i la ideologia dominant dins les èlits governants, allò que s'ha aconseguit és possiblement el màxim on es podia arribar. Almenys en una negociació a porta tancada, sense mobilització social ni un mínim debat social. No és casualitat que la setmana passada els ínclits economistes de Fedea, convençuts de la feblesa de l'enemic, seguien clamant que era millor una reforma de debò que un pacte. Allò que resulta més discutible és si allò que s'ha aconseguit ha valgut prou per tal d'equilibrar el cost social que ha generat la forma com els sindicats han gestionat l'operació.
El que guanya el Govern amb el pacte és sobretot fer aparèixer a UGT i CCOO com a co-signants d'una reforma que la majoria de la població percep com una veritable reculada social. Ja s'encarregaran els mitjans de reforçar aquesta imatge de co-autoria sindical en la reforma de les pensions. Els sindicats només poden adduir que han reduït lleument les retallades però a canvi de trencar amb el seu discurs anterior i de deixar a la seva base social encara més perplexa i desanimada que mai.
Aquest és per mi el veritable 'quid' de la qüestió. CCOO i UGT duien mesos denunciant les reformes del govern, organitzant mobilitzacions (encara que ja durant el desembre es va veure que els hi faltava embranzida), assenyalant algunes “línies vermelles” que no es podien traspassar. Aquesta actitud tenia almenys el valor de crear una certa consciència social, una cultura dels drets socials. Amb pocs resultats a curt termini però capaç de generar noves actituds socials. Per a avançar en aquesta línia era necessari aprofundir en l'explicació i perfilar el programa. Explicar insistentment a la població treballadora l'abast de les reformes en marxa, els seus efectes futurs. Aprofundir en les contrapropostes i reivindicacions, a desenvolupar en propostes reformistes clares. Obrir l'espai d'aliances cap a d'altres sectors socials, amb la finalitat de de millorar les pròpies propostes i ampliar la densitat social de la resposta. Tancar-se a negociar amb el Govern (sense una explicació clara de quines són les propostes que es defensaran, allò que no es pot cedir, allò que és desitjable negociar) és la pitjor forma d'avançar en aquesta direcció. Per a moltes persones, entre les quals m'incloc, ha estat difícil entendre com hem passat en pocs dies d'una crida a la mobilització a una negociació a porta tancada de la qual només se'ns permet conèixer el resultat final. Un té la temptació de pensar que als dirigents sindicals els ha pogut més el seu hàbit de professionals de la negociació que la necessitat de donar respostes estratègiques a una situació veritablement hostil. Pot ser que en el primer cas hagin tingut algun èxit, però amb el risc greu d'aprofundir l'apatia, el descoratjament i la por que avui tenen milions de persones a tot el món i sobre la qual es consolida la bogeria neoliberal. No veig com afrontaran amb aquestes forces l'huracà que ja comença a bufar per a desmantellar els elements més protectors de la negociació col·lectiva.
Negociar només de qüestions socials, sense entrar en terrenys com la reforma del sistema financer, o el tractament de la crisi hipotecària, és una mostra més del caràcter subsidiari que es dóna als representants sindicals. Només se'ls considera aptes per a negociar allò que afecta directament al món laboral, mentre que la gestió econòmica es deixa als dictats dels experts i dels empresaris. Pitjor que les concessions concretes és que se n'ha perdut una altra oportunitat de realitzar pedagogia social, rearmament democràtic de la població. I s'ha posat un altre esglaó en aquesta construcció imaginària que dia a dia sosté que “no hi ha cap altre món possible” i que a les classes subalternes només els queda conformar-se i, com a molt, barallar-s'hi per moderar lleugerament la profunditat de les retallades.
El gran assalt a les caixes
Durant la meva infantesa em van ensenyar que les Caixes d'Estalvis eren una institució diferent dels bancs. En la meva ciutat encara estava viu el record de la fallida del Banc de Barcelona que havia arruïnat a persones modestes. Les caixes, en canvi, eren vistes com a institucions no especulatives, defensores de l'estalvi dels menys rics, institucions amigues de l'entorn (a les escoles del meu barri eren habituals els premis en forma de petits dipòsits: els escolars estalviàvem sumes modestes mitjançant la compra d'uns segells pensats per a encoratjar una cultura de la responsabilitat). Aquesta figura de les caixes com a institucions socials va començar a trencar-se amb la liberalització financera de principis dels vuitanta i la transformació d'aquestes institucions en operadors financers normals de la mà d'una ventrada de dirigents formats en les escoles de negocis. Encara que resulta evident que s'ha anat difuminant la seva diferència amb els bancs, aquesta ha persistit en certs aspectes: les condicions laborals, els retorns a la comunitat (malgrat que hi hagi molt de criticable en les obres socials de les caixes, sobretot d'excés d'accions publicitàries, surten ben parades quan se les compara amb els bancs privats) i fins i tot la implicació en el finançament del teixit productiu local. (No era impensable que una major democratització dels seus òrgans directius les hagués pogut convertir en impulsores a gran escala de l'economia social). Per això, amb tots els seus aspectes criticables, seguien apareixent, a ulls neoliberals, com “una perillosa anomalia econòmica”.
Per tant, feia temps que les caixes espanyoles estaven en el punt de mira dels funcionaris del gran capital financer. Elles mateixes han contribuït al seu propi desmantellament amb errors propis, especialment el de pujar-se al carro de l'especulació immobiliària a gran escala. Si la gran banca espanyola està sortint millor parada de la crisi que les caixes no és tant per “la seva eficiència” com perquè la seva internacionalització prèvia (explotant 'xollos' financers com el de les pensions privades llatinoamericanes) els ha permès compensar els problemes locals. La crisi actual continua sent, per als interessos dominants, com el porc: tot resulta aprofitable. I després del mercat laboral i les pensions ara toca que les caixes siguin “reformades” (segurament amb el calorós suport d'alguns dels seus directius formats en “qualsevol Business School” local o yanki i esperançats amb que amb la transformació podran obtenir els generosos “bonus” que reben les cúpules bancàries). La seqüència del procés constitueïx en si mateixa una maniobra clàssica de cop d'estat: primer es diu que haurien d'arribar a un determinat grau de solidesa financera, després s'anuncia que aquesta haurà de ser superior a la dels bancs (ja se sap: l'economia social és menys fiable i cal assegurar-se'n) i finalment s'afirma que les entitats que no arribin a aquesta solidesa seran “nacionalitzades” (o sigui que passaran per un programa de sanejament finançat per la col·lectivitat) com a pas previ a la seva venda total o parcial a inversors privats. També poden escurçar el camí i optar d'entrada per la venda al capital privat (és el que ja ha anunciat la Caixa, una de les institucions més sòlides). Vistes en perspectiva, les tempestes financeres recents que van assolar al país semblen ser el mateix tipus de maniobres de 'ficar por' que realitzen els “senyors de la guerra” o les màfies quan volen aconseguir que algú els cedeixi un actiu o els “sol·liciti” protecció.
Si la rendició final es produeïx —en aquests temps gairebé tot allò que és indesitjable acaba per ser inevitable— estarem exposats a nous problemes. Per una banda, tota l'experiència anterior de liberalitzacio financera i de privatització en lloc de redundar en la pretesa competència creativa s'ha traduït en un mer procés d'oligopolització econòmica. Això ha passat clarament en el sector bancari, on hem acabat, com a la lliga de futbol, amb només dos grans grups. I també ha passat en la resta de sectors privatitzats. No hi ha cap raó perquè això no torni a passar amb les antigues caixes. Potser l'única cosa que guanyarem és que a tothom li quedin més clars qui són els “amos” del país. L'altra possibilitat és que, almenys en un termini immediat, la privatització sigui una porta d'entrada dels fons financers, sempre àvids d'entrar en aventures a curt termini. I els seus efectes especulatius es poden deixar sentir en molts camps: noves operacions especulatives en el camp financer, tractament més dur de la clientela i fins i tot impactes negatius en les xarxes d'empreses locals que encara depenen de les caixes. Teòricament les caixes preservarann la seva obra social mitjançant el cobrament de dividends dels seus bancs participats, però la pèrdua de control de la gestió directa reforça la possibilitat que aquests ingressos disminueixin per canvis en les polítiques de gestió (retribucions als alts directius i als inversors privats, desviaments de fons mitjançant operacions financeres “ad hoc”, etc.)
Encara que el final sembla inevitable cal seguir insistint que la participació pública en les entitats hauria de ser l'embrió d'una nova banca pública i no una mera etapa cap a la privatització. I hauríem de plantejar directament la qüestió als “nostres” teòrics representants en els consells de les caixes (representants de sindicats, impositors, corporacions locals) perquè reverteixin el procés. Perquè el triomf dels mercats és en gran part el producte de l'abandonament de responsabilitats dels presumptes representants dels interessos col·lectius.
