Privatitzar: Transferir al sector privat (una activitat o una empresa de propietat pública). La definició és clara, per molt que, govern rere govern, ens hagin negat que privatitzaven.
Era evident que Boi Ruiz encetaria l’actual procés de desmantellament de la sanitat pública, la millor eina per consumar el procés privatitzador que patim des que la sanitat ens va ser traspassada. De tota la vida ha estat el president de la patronal de la sanitat privada catalana, un ós en els processos negociadors amb el personal i un tauró per als drets socials de la ciutadania més desafavorida. Seva és l’expressió ‘La barra lliure, només per a qui se la pugui pagar’. Vol allò contra el que sempre hem lluitat: una sanitat de luxe per a qui se la pugui pagar i una beneficència per a qui no hi arribi.
I s’ha envoltat dels millors assessors per portar a terme el procés. Els millors? Bé, diguem que els que més interessos privats tenen. Vegem-ne alguns exemples:
Salvador Alemany, president d’Abertis. És el president, també, del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement que ha preparat la Cimera Econòmica convocada per Mas el 25 de març. Però Abertis, a part d’haver estat rescatada pel Govern central per no poder complir amb el pla de viabilitat de les seves autopistes, ¿què te a veure amb la sanitat catalana? Doncs que un dels majors accionistes d’Abertis és el grup d’inversió luxemburguès CVC que, amb el vist i plau de Brussel•les, està comprant Capio, el Capio de l’Hospital General de Catalunya, el mateix que paga 5 milions anuals a l’Aliança per gestionar el Sagrat Cor i la Clínica del Vallès i que amenaça amb substituir, potser construir, els projectats hospitals Vicenç Ferrer de Rubí i Ernest Lluch de Ripollet.
Josep Santacreu, conseller delegat de DKV Seguros i president de Marina Salud, la insígnia del model privatitzador valencià, és membre del Consell Assessor de Sanitat i materialitza les simpaties declarades de Boi Ruiz pels models sanitaris del PP i la seva defensa del paper de les mútues.
Josep Prat, membre també d’aquest Consell, compatibilitza la presidència de l’ICS amb la seva continuïtat en dues empreses que li fan clarament la competència: Sagessa i USP Hospitales. El fet de simultaniejar aquests càrrecs és, podríem dir, més greu que el fenomen de la porta giratòria, pel qual un càrrec públic, quan plega, passa a la privada que ha afavorit des del govern, per molt que cobri encara sou públic com és el cas dels antics presidents del govern central.
Eficiència i igualtat
Tot plegat demostra fins a quin punt se’ns vol fer creure en la idoneïtat del que s’anomena “Col•laboració Público-Privada”. ¿La privada, és a dir, l’ànim de lucre, sap el que és col•laborar? Som molta la gent que considerem que no, per molt que els nostres representants polítics no ho diguin, mentre només la defensen els vampirs i massa gent l’accepta ‘perquè ja se sap que la pela mana’. Notícies com ‘La mitad del presupuesto de la Generalitat va al sector privado’ són normals per a qui pensa que encara és poc, que l’Estat només té sentit per nodrir la iniciativa privada.
I fins i tot ESADE declara que amb el nou govern augmentarà la ‘col•laboració’. I Josep M. Via, assessor permanent de tots els governs, s’atreveix a recordar-nos que el maig del 68 va passar, que el mur de Berlín va caure i que ja és hora que ens oblidem de l’Estat de Benestar, que l’ICS hauria d’haver desaparegut... Vergonyós.
Està més que documentat que totes les formes de ‘col•laboració público-privada’, la simple contractació, les externalitzacions, les concessions administratives i molt més el model madrileny, valencià, anglès i canadenc de finançament privat d’infraestructures a canvi d’una posterior gestió ben pagada, són més cares, molt més cares, que el finançament i la gestió directament públics, a més de ser més ineficients i incrementar les desigualtats, tant laborals com de salut. Vicenç Navarro demostra també, contràriament a allò que se’ns vol fer creure, que el model MUFACE, el dels funcionaris que poden triar mútues, és més car que el netament públic. Però de res serveix tenir la raó davant de tants interessos.
Per molt que s’hagi avançat en els set anys de govern tripartit, Catalunya dista molt de dedicar a la sanitat les xifres (tan absolutes com relatives, tan amb crisi com sense crisi) que li corresponen pel seu nivell de desenvolupament. La retallada sanitària de Boi Ruiz no té cap mena de justificació com no sigui el desmuntatge de la sanitat pública per incrementar la ‘transferència’ de diners, els nostres i els públics, a la privada. Dels nostres, sempre que els tinguem, pagant el que no ens dóna la pública. Dels públics, augmentant la contractació de serveis i el pagament d’interessos i de cànons al finançament privat. Sobretot si disminueixen els cabals públics, si els deixem que eliminin impostos a qui tingui diners per pagarse la privada.
En aquest model frustrant de democràcia representativa, només ens queda un remei: mobilitzar-nos per aturar el desastre.
Marcel•la Güell i Ramon Serna
Infermers
(Article publicat a la revista CARRER 118 de la FAVB)
http://favb.cat/pdfs/carrer_118/carrer118.pdf
