El robatori de la sanitat pública narra la història dels successius intents i plans per privatitzar la sanitat. Després de sentir a parlar del famós "copagament", la darrera iniciativa "pedagògica" sobre el tema és la proposta que ha fet la ministra de sanitat, Trinidad Jiménez, d'implantar la "factura a l'ombra" que entrarà en vigor el proper mes de setembre i que, de moment, no s'haurà de pagar però informarà el pacient del cost real que ha tingut la seva assistència. Un intent més de fer creure a la gent que està rebent un servei gratuït quan en realitat no n'és de gratuït, ja que l'ha pagat amb els seus impostos. I precisament d'això es tracta: de que la sanitat es deixi de finançar amb impostos i passi a ser un negoci privat.
L'autora de l'article, Ángeles Maestro, metgessa de professió i ex-diputada d'IU al Congrés on va ser portaveu de sanitat, contextualitza aquest fenomen dins del projecte general de desaparació dels serveis públics i de liquidació de l'estat de benestar que, iniciat a Europa als anys vuitanta per Margaret Thatcher, sembla que arriba ara a la seva culminació.
El robatori de la sanitat pública
I. Una estratègia general
La privatització dels sistemes socials emblemàtics, com la sanitat, d'allò que se'n deia “estat del benestar” s'inscriu en el marc general de les polítiques neoliberals que s'inauguraren a sang i foc el 1973 amb el cop de Pinochet a Xile i van continuar amb l'operació Cóndor al sud de l'Amèrica Llatina.
Les formes canviaren a l'Europa Occidental però el contingut era el mateix: imposar les receptes de l'Escola de Chicago, tot canviant la correlació de forces surgida de la II Guerra Mundial capaç d'imposar un desenvolupament sense precedents dels serveis públics. Les primeres passes es van donar a la Gran Bretanya el 1976 quant el primer ministre laborista J. Callahan va demanar un préstec al FMI que li fou concedit a canvi de retallades dràstiques en la despesa pública i d'un programa de privatitzacions. El 1979, M. Thatcher va accelerar el procés. La derrota de la vaga minera del 1984-85 i la responsabilitat de les direccions sindicals britàniques i de la resta d'Europa en l'aïllament de la mateixa és emblemàtica del començament d'una cadena de retrocessos en la lluita de classes que no ha fet més que empitjorar fins els nostres dies.
La imposició dels objectius centrals del capitalisme neoliberal (dèficit públic zero, desfiscalització de les rendes del capital, gran disminució de la despesa pública en serveis socials, privatitzacions, deslocalització del capital i dures contrarreformes amb retallades progressives de drets laborals i socials) s'ha fet mitjançant un complex però sumament eficaç engranatge de cooptació, compra i desnaturalització de l'esquerra institucional, política i sindical, dirigit – mà a mà – per la patronal i els aparells de l'estat.
II. La Transició i la maniobra de la distracció.
L'expansió de les polítiques neoliberals i el seu correlat d'atacs a conquestes socials fonamentals van coincidir amb la Transició espanyola i es va produir un relatiu retard en la seva implantació degut a què, en aquella època, era prioritari per a les classes dominants legitimar davant dels pobles la reforma política de la dictadura. Es va posar en marxa aleshores un mecanism la rendibilitat del qual sembla inesgotable fins ara: deixar que els atacs més durs contra la classe obrera els executés un govern impròpiament anomenat d'esquerres.
Pel que fa a la sanitat, es va dissenyar un procés lent, però demolidor, executat pels grans mitjans de comunicació de deslegitimació i crítica de la institució pública per ser “malgastadora”, “burocràtica”, “ineficient”, “sustentadora de privilegis funcionarials”, etc.
N'hi hagueren, d'indicadors significatius de la direcció que prenia la “democràcia” en els serveis sanitaris. Un d'ells fou la decisió del Conseller de Sanitat del Govern Provisional de la Generalitat de Catalunya (PSUC) davant d'una sanitat pública molt poc desenvolupada (25%) i una sanitat privada en fallida: en comptes d'incloure el personal i les instalacions d'aquesta última en el sector públic, va subvencionar-ne la recuperació per, tot seguit, concertar-hi l'assistència sanitària. Un altre indicador, revelador de l'enorme poder de la indústria farmacèutica fou el nomenament d'Ernest Lluch, home de la seva confiança, com a ministre de sanitat del PSOE en el primer govern de Felipe González, en comptes de Ciriaco de Vicente, menys obedient als seus interessos.
Tres lleis clau per a la sanitat, àmpliament demandades des de la lluita contra la Dictadura, varen néixer castrades en els seus plantejaments d'avenç en el desenvolupament de recursos públics i del seu control social: la Llei General de Sanitat (1986), Llei del Medicament (1990) i Llei de Prevenció de Riscos laborals (1995), abans de Salut Laboral.
III. El guió de la privatització: “confondre's amb el paisatge”
El 1989 es va publicar a la Gran Bretanya “Working for Patients” llibre blanc per a la privatització del servei públic de salut més important d'Europa Occidental. Aquest informe que parteix del manteniment del finançament públic i de la gratuïtat del servei – en un primer moment – es va constituir en el programa-marc per a la mercantilització i la gestió empresarial de l'assistència sanitària.
Amb el mateix objectiu que al Regne Unit, el Congrés dels Diputats crea el 1990, amb majoria absoluta del PSOE i el suport de tots els grups parlamentaris excepto BNG i IU, crea una Comissió per a la reforma del sistema sanitari presidida pel banquer i empresari franquista Abril Martorell. Si bé la potent reacció popular va impedir la introducció del copagament que l'Informe preconitzava, les mesures pressupostàries i organitzatives preparatòries de la privatització es van anar introduint una rere l'altra, primer per l'INSALUD central i després per les CC.AA, independentment del color del partit al govern.
L'estratègia que s'imposà amb caràcter general és desmuntar el sistema a poc a poc, precaritzar-lo i fragmentar-lo per tal de privatitzar tot allò que sigui rendible i imposar a tots els serveis sanitaris públics la gestió empresarial; és a dir, objectius d'estalvi i rendibilitat econòmica.
De forma sistemàtica es va ralentitzar la inversió en els serveis sanitaris públics alhora que s'incrementava a la pràctica totalitat de la població el dret a l'assistència sanitària, amb la corresponent massificació i deteriorament de la qualitat. A poc a poc, es va anar desmuntant el sistema sanitari des de dins:
Es van privatitzar serveis de neteja, cuines, manteniment, bugaderia, seguretat, arxiu d'històries, laboratori, radiologia, etc. S'hi va introduir massivament la precarietat entre els treballadors de la sanitat. De manera lenta, però sistemàtica, s'anaren reduint plantilles i llits públics, alhora que s'estenia la concertació de les intervencions quirúrgiques amb la sanitat privada.
L'hegemonia ideològica de la mercantilització es va imposar sense gairebé resistència per part d'uns professionals “progressistes” que varen acceptar com a “modernització” i “canvis tècnics” transformacions estructurals a l'organització i administració econòmica dels serveis tals com: separació entre el finançament – sempre públic – i la gestió i provisió de serveis que podia ser pública o privada; el contracte programa, la cartera de serveis, el cost per procés, etc, que avaluen i financen els serveis en funció d'objectius d'activitat i de disminució de la despesa, i no pas de millora de la salut de la població.
La suposada eficiència empresarial per l'estalvi en el cost de mitjans diagnòstics i tractaments (menys estada mitjana, menys personal, ..etc) va de la mà de l'augment exponencial de la despesa sanitària i el deteriorament de la qualitat: s'incrementen els reingressos, es dispara la despesa farmacèutica, augmenten les demandes per errors mèdics o mala pràctica, s'amaguen els indicadors que permetrien d'avaluar la qualitat de l'atenció en funció d'objectius de salut, i el que és més greu i determinant, es posa en perill la salut i la vida dels pacients.
IV. El negoci del capital privat a la sanitat
La Llei 15/97 de Noves Formes de Gestió, votada al parlament estatal per PP, PSOE, PNV, CiU i CC estableix que tot hospital, centre socio-sanitari o centre de salut pot ser gestionat per qualsevol tipus d'entitats existents en dret; és a dir, permet l'entrada massiva de l'empresa privada directament en la gestió i provisió de serveis.
La Directiva Bolkestein de la UE, que va aprovant-se a bocins, imposa la privatització de tots els serveis socials i la condició de que les empreses d'altres països europeus no hagin de sotmetre's a la normativa laboral i de control de qualitat del país on actuï sinó a la del país del qual procedeixin.
Les modificacions realitzades a l'Estatut Marc han anat sistemàticament adreçades a la retallada de drets laborals. Alguns parlaments autonòmics han anat desenvolupant normatives que amplien cada cop més el marc legal de la privatització sense cap fre, ni per part del Ministeri de Sanitat, de la Tresoreria de la Seguretat Social o Ajuntaments als terrenys dels quals, cedits gratuïtament, s'executen les iniciatives sanitàries i socio-sanitàries privades.
En aquest escenari és on es produeix l'ofensiva privatitzadora actual, que té caràcter general, encara que els ritmes d'avenç estan modulats per la rendibilitat per al capital de cada serevi a cada indret i sobre tot per l'oposició popular.
A la Comunitat de Madrid, capdavantera de la privatització de la sanitat, els procediments que es fan servir són els següents:
La concessió de la construcció i la gestió per 30 anys dels 8 nous hospitals a empreses privades, majoritàriament constructores, que fugen així de la crisi del sector. Aquestes empreses són Dragados, Sacyr (dos hospitals), Acciona, Begar-Ploder, FCC, Hispánica i Apax Partners. La ubicació dels hospitals i les seves característiques no han estat el resultat de planificació, ni cap anàlisi de necessitats per part de la Conselleria de Sanitat, sinó d'estudis de rendibilitat per part de les empreses adjudicatàries.
L'obertura de nous hospitals no ha suposat un augment, sinó una davallada de llits, i no hi haurà més personal sanitari, ja que aquest sortirà en la seva totalitat dels antics hospitals públics que s'han vist obligats al tancament de centenars de llits.
Els plecs de condicions no imposen a les empreses cap mena de mínims pel que fa a plantilles per als serveis.
És l'empresa la que hi aplica lliurement el seu criteri. Els resultats són tan esperpèntics com els següents:
1. El servei de Ginecologia y Obstetrícia de l'hospital d'Arganda va haver de tancar davant de l'abandonament de les ginecòlogues per les condicions de treball; un sol facultatiu per a quiròfan, urgències i sala.
2. A l'hospital de Parla hi ha una sola netejadora per a tots els serveis durant el torn de nit.
La gestió privada, és a dir, la búsqueda prioritària del benefici, implica, no només estalvi en recursos humans i materials, sinó sobre tot, la selecció de riscos. Aquest darrer principi es fonamenta sobre un fet determinant a l'assistència sanitària que fan servir implacablement les asseguradores privades: el 10% de la població –persones grans i malalts crònics – consumeix el 90% dels recursos. El negoci consisteix en evitar-los a tota costa, derivant-los cap als hospitals públics.
V. La substitució del Dret Públic: la pòlvora del rei
L'afer que determina l'aberració que sustenta la gestió mitjançant empreses privades de serveis públics és la substitució del Dret Públic pel Dret Privat en l'administració de fons públics. El Dret Públic estableix mecanismes de control i intervenció de la despesa, adreçats a impedir l'actuació arbitrària de les administracions a la gestió del patrimoni i els fons públics. El Dret Privat, que regula el funcionament del negoci empresarial, òbviament, no els contempla. El propi interès empresarial, adreçat a l'obtenció de beneficis amb recursos propis, procura la gestió eficient de l'empresa i s'ocupa d'evitar despeses supèrflues.
Tots dos mecanismes desapareixen a la gestió privada de serveis públics: “es dispara amb la pólvora del rei”. Els exemples de l'Hospital d'Alzira i de les fundacions gallegues, que van haver de ser rescatats de la fallida per les Conselleries de Sanitat respectives, en són una bona mostra.
Dels indicadors de qualitat assistencial bàsics, com són la mortalitat comparada, l'índex d'infeccions hospitàlaries, les remissions a altres hospitals, els indicadors de personal/llit, etc. que servirien per a comparar la qualitat de l'atenció pública i privada, no se'n pot dir res perquè no es publiquen.
La següent pregunta és: són legals tots aquests canvis? Aquest procés de privatització de la Sanitat ve de lluny i s'ha dut a terme tant durant els governs del PSOE com del PP i a CC.AA de tot signe polític. La clau de volta de tot plegat és la Llei de Noves Formes de Gestió, que permet la gestió privada de qualsevol centre sanitari. Mig milió de signatures s'han recollit ja a www.casmadrid.org per a demanar-ne la derogació.
VI. El copagament, clau mestra per a la selecció de pacients.
Als darrers mesos assistim a una intensificació del rumor sord de declaracions a favor d'introduir el copagament per l'ús de serveis sanitaris i el copagament farmacèutic. Fent valdre la dita “al revés t'ho dic per a que m'entenguis”, després de l'aprovació pel Congrés dels Diputats el març passat d'una proposta per la qual es rebutjava el copagament en aquesta legislatura, s'han multiplicat els informs “d'experts” i les declaracions de personatges representants de diferents sectors a favor del copagament.
Primer de tot cal aclarir el mot “copagament” que, igual que passa amb tot allò que té a veure amb la privatització de la sanitat, respon a l'objectiu d'introduir confusió i emmascarar tot el possible la veritable naturalesa del fet que defineix. Si es parla “d'introduir el copagament per part de l'usuari” de serveis sanitaris i medicaments, se'n dedueix que fins ara l'usuari no pagava. La falsetat és evident: el pressupost de sanitat que es transfereix des de l'Estat a les CC.AA. es finança amb els impostos –que surten gairebé en la seva totalitat de les butxaques dels treballadors [1]- i amb les cotitzacions a la Seguretat Social.
El que es pretèn d'introduir és que els usuaris de la sanitat pública paguem, a més, un ticket moderador per accedir a la consulta d'atenció primària, a l'especialista, a les urgències, pagar els menjars mentre estem ingressats, un cànon per les ambulàncies i, sobre tot, que s'elimini la gratuïtat dels medicaments per a pensionistes, fent-los pagar un % del seu preu. El ventall de propostes no s'esgota aquí; es parla també d'establir una “prima única per a majors de 65 anys (o abans)”, establir una llista de prestacions bàsiques gratuïtes, i pagar una pòlissa per tal de poder accedir a la resta (com als EE.UU.), etc.
La Brunete mediàtica del copagament
El vaixell insígnia està integrat per la Consellera de Sanitat del tripartit de Catalunya (PSC, ERC i ICV), el Conseller d'Astúries (PSOE) i els de Madrid i el País Valencià (PP); a aquests s'hi afegí el PNB quan gobernava a la Comunitat Autònoma Basca [2]. Només amb la variada composició política dels Consellers proposadors n'hi ha prou per indicar el calat de la proposta. Tots quatre es prodiguen en declaracions que reprodueixen àmpliament els mitjans de comunicació i que serveixen de base a informes “d'experts”, que alhora donen lloc a noves notícies.
Les declaraciones es poden veure a:
26 d'octubre: “El Ministeri de Sanitat presenta un informe que demana el copagament però no el defensa. Proposa que els pensionists també paguin els fàrmacs”. L'informe és presentat pel Secretari General del Ministeri i els experts designats pel propi Ministeri pertanyen majoritàriament a fundacions i consultores privades, entre elles FEDEA [3].
13 de novembre. “La CEMS (confederació de sindicats mèdics) defensa el copagament" [4].
16 de novembre. “Experts desempolseguen el ticket moderador. El SNS tindrà un dèficit de més de 50.000 euros el 2020”. Informe elaborat per FEDEA i per McKinsey&Company [5] [6].
17 de novembre. “La Convenció Nacional del PP debat el copagament sanitari" [7].
24 de novembre. “Nou autonomies no tindran per a pagar les receptes. Sanitat està en contra del copagament" [8].
30 de novembre. “ Salgado demana "prudència" a l'hora de plantejar el copagament en el SNS" [9].
12 de desembre. “El Partit Socialista de Catalunya assumeix que els pacients hauran de pagar part dels serveis sanitaris”. Encara que la Consellera va tallar el debat “per evitar costos electorals”, va anunciar que la proposta de programa electoral “trenca amb el model actual de serveis gratuïts i en el qual només es paga una part dels medicaments" [10].
L'última andanada ve una altra vegada de la consellera de sanitat del Tripartit català en un article publicat a El País el passat 14 d'abril on torna a insistir en el copagament de la mà de la insostenibilitat econòmica de la sanitat pública. L'ofensiva mediàtica serà molt poderosa i anirà adreçada a neutralitzar la capacitat de resposta popular.
Aprendre del precedent de l'Informe Abril Martorell
La prudència amb què s'apunten les mesures de copagament o de ticket moderador tenen a veure amb la consciència de que s'està tractant amb un material humà altament sensible: els pobres, els malalats i, sobre tot, els pensionistes.
L'Informe que va aprovar de fer el Congrés amb els vots de CDS i PSOE el 1991 i encarregat pel Govern de Felipe González al banquer franquista Abril Martorell, que havia de ser el “full de ruta” de la privatització de la sanitat, va acabar sent dimonitzat per tothom davant de la resposta sindical (amenaça de vaga general) que van suscitar les seves recomanacions, sobre tot les referides al copagament sanitari i farmacèutic.
Els arguments actuales parlen de la sostenibilitat del sistema, de deixar aparcada la ideologia per tal de cercar l'interès general, de com n'és d'injust que pensionistes amb rendes altes obtinguin medicaments gratis, del mal ús dels serveis sanitaris, de l'augment desmesurat de la despesa sanitària, dels increments permanents de la factura farmacèutica,.. etc, tampoc són gaire diferents.
Allò que amaguen és que imposar el pagament directe per l'ús dels serveis i eliminar la gratuïtat dels medicaments per a pensionistes constitueix la clau d'or del negoci de la privatització. Tot i que la gran majoria parli de l'augment “insostenible” de la factura sanitària i aprofiti la crisi econòmica per emfatitzar l'argument, en publicacions restringides es parla de que no és la búsqueda de fons addicionals - dels quals bona part se n'aniria en burocràcia recaptadora - l'objectiu principal. Els qui parlen de “l'imparable” augment de la despesa res no diuen de que aquesta s'hagi disparat precisament per les mesures privatitzadores i, sobre tot, a les CC.AA. on el procés de privatització és més avançat, i que la insuficiència de recursos i la corresponent massificació en atenció primària determini increments no justificats de la factura farmacèutica.
Les veritables raons, inconfessables, van per una altra banda. En un sector com el sanitari on una petita part de la població (malalts crònics, persones grans i pobres en els quals és ben difícil diferenciar la temàtica social de la sanitària) consumeix la major part dels recursos, la gallina dels ous d'or és “dissuadir econòmicament” de la seva utilització els sectors de població que més necessitats tenen, que més recursos consumeixen i als quals pagar 2 euros per consulta o el 10% dels medicaments retreu de la seva utilització.
Les conseqüències d'aquesta brutal selecció de pacients en funció de la seva rendibilitat per al negoci privat s'amaguen per part dels seus impulsors, però no s'ignoren. Estudis fets en altres països donen compte dels greus perjudicis que es causen a la salut, precisament de grups que, amb criteris elementals de salut pública, haurien de ser, pel contrari, prioritzats. Alguns d'ells són: retard en el diagnòstic de malalties, per l'abandonament de consultes preventives; agreujament de les patologies cròniques el control periòdic de les quals s'abandona; increment en l'hospitalització i en l'ús d'urgències, amb el consegüent increment de la despesa sanitària; abandonament de l'ús de medicaments, inclosos els essencials; degradació de les prestacions “bàsiques” incloses a la pòlissa pública, que es convertiria en beneficència per a pobres; deteriorament de la salut dels sectors de la població amb menys recursos.
El llarg etcètera que cal afegir-hi constitueix el drama diari al qual s'han d'enfrontar els gairebé 5 milions d'aturats i al qual caldrà afegir l'escàndal del copagament que afectarà sobre tot la gent gran.
Hi haurà qui cregui que no s'atreviran en funció del cost electoral que aquesta mesura comportaria, sobre tot entre els jubilats i pensionistes. Ja hi han pensat, però: hi haurà un Pacte per la Sanitat de les característiques del Pacte de Toledo per a les pensions, de manera que en adoptar-lo totes les forces polítiques institucionals, al menys PSOE, PP i dretes nacionalistes, la pèrdua de vot sigui equitativa. Tot això en nom dels superiors interessos del capital que són els que veritablement representen.
L'únic dubte realment important pel que fa al que estan preparant, ens afecta a la resta: Ho consentirem?
Font: Enfocant
