Qui som:


La progressiva dretanització i burocratització de Comissions Obreres ha deixat un important espai a la seva esquerra per a un sindicalisme combatiu i participatiu. No obstant això, la CGT s’ha mostrat incapaç d’atreure i aglutinar tots els sectors que buscaven aquest tipus de referent i hi ha un gran nombre de petits sindicats. Però d’un temps ençà, s’ha començat a superar aquesta dispersió.

Per saber més d’aquests processos i conèixer el punt de vista d’una persona qualificada, Revolta Global ha conversat amb Luís Blanco, responsable de relacions i un dels tres portaveus de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC).

Catalunya:

A Catalunya, l’exemple més destacat de recomposició sindical és el de la IAC, la fundació de la qual remunta a l’any 1997. La seva creació va ser el resultat d’un llarg període de treball unitari que va donar lloc a la confluència de diversos sindicats molt representatius als seus respectius sectors (CATAC a l’Administració, CATAC-CTS a la Sanitat, USTEC a l’Ensenyament, CAU a la Universitat), tots pertanyents al sector públic.

Més recentment la IAC ha anat incorporant alguns sindicats de fora del sector públic, com són la Federació Sindical d’Entitats Financeres i la Federació de Treballadors de Catalunya (FCT). Aquesta última federació és multisectorial, amb un predomini del Metall provinent dels Col·lectius Obrers Populars.

L’objectiu inicial de la IAC va ser d’anar agrupant el sindicalisme que se situa a l’esquerra de CC.OO. i UGT per augmentar la seva força reivindicativa i consolidar un sindicat nacional d’esquerres. Aquesta voluntat s’ha plasmat després en la creació de la Coordinadora Unitària Sindical de Catalunya junt amb, entre altres, les Comissions de Base (Cobas) i el Sindicat Ferroviari (SF), per afavorir la unitat d’acció entre els seus components. Uns altres dos sindicats (el Sindicat Unitari del Metro i el Col·lectiu Assembleari de Treballadors de Banesto) que participen en la Coordinadora estan negociant el seu ingrés en la IAC.

La CGT ha quedat al marge d’aquest procés i existeixen poques relacions amb ella, excepte amb alguns sectors com són la seva Federació del Metall o el sindicat d’Administració Pública.

L’Estat espanyol:
En diversos punts de l’Estat espanyol hi ha des de fa cert temps agrupaments similars a la IAC, com són la Intersindical Balear, la Intersindical Valenciana, la Intersindical de Aragón, etc. La Coordinación Sindical de Madrid reuneix diversos col·lectius i sindicats d’empresa.

Després, hi ha casos on una esquerra sindical alternativa fora de la CGT ha aconseguit una implantació molt gran en un determinat territori, com la Corrienta Sindical de Izquierda a Astúries, que a més es defineix com a sindicat asturià. A Euskadi, destaca STE-EILAS (similar a la USTEC) mentre que ESK-cuis també té certa presència.

Els últims mesos han vist la creació del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) on convergeixen el Sindicato Obrero del Campo i altres sindicats en un projecte multisectorial. Alhora, hi ha un altre procés en marxa a Andalusia a través del qual diversos sindicats d’Huelva, Còrdova, Màlaga i Sevilla han creat la Coordinadora Sindical Andaluza (CSA). A més, com el SAT i la CSA comparteixen el mateix model de sindicalisme, podria produir-se també una confluència entre ells.

Més recentment encara, en un congrés celebrat a Salamanca els dies 17 i 18 de novembre d’aquest any, la Confederación de Sindicatos de Trabajadores i Trabajadoras de la Enseñanza (STEEs) i el SF acaben de constituir la Confederación Sindical (CS).

La posició de la IAC:

Encara que ha assistit al congrés com a convidada, la IAC no s’ha integrat a la CS. Això es deu al fet que el projecte de la IAC és de consolidar i ampliar un sindicat d’àmbit nacional, no estatal. Tanmateix, té la intenció de concretar un protocol de relacions amb aquesta nova organització i de buscar fórmules que resolguin el problema legal on l’empresa és d’àmbit estatal -com és el cas del SF en RENFE o Cobas a Telefónica- per permetre un treball unitari a Catalunya.

En aquestes circumstàncies, la voluntat de la IAC és d’anar treballant perquè aquests dos blocs -la Confederación i altres realitats nacionals- puguin trobar un marc, no orgànic, que els permeti coordinar-se i organitzar la unitat d’acció.

De tota manera, prefereix mantenir una actitud prudent respecte als processos d’integració orgànica i evitar precipitar-se. La pròpia fundació de la IAC va tenir lloc només després d’un prolongat període de treball conjunt entre els sindicats implicats. Així mateix, la incorporació de la FTC s’ha produït sense problemes com a conseqüència d’anys de treball comú en el dia a dia.

Malgrat els avenços del sindicalisme alternatiu i de la seva més gran concentració, la IAC no veu gaires possibilitats d’influir en sectors combatius de CC.OO. al marge de lluites conjuntes puntuals. Hi ha un degoteig de militants individuals que es passen a les opcions alternatives, però això no ocorre de manera col·lectiva. Fins i tot en un conflicte tan emblemàtic i dur com el de SEAT, que va acabar amb els dos sindicats majoritaris firmant l’acomiadament de 660 persones, l’esquerra de CC.OO. no es va desvincular de la línia oficial.

En el seu moment, la CGT podria haver estat l’eix d’una alternativa al sindicalisme burocratitzat, però aquesta possibilitat va quedar truncada pel sectarisme de sectors influents de la Confederació.

Sindicat més representatiu:

Un dels problemes pràctics a què s’enfronten els sindicats alternatius és que per participar en les taules de negociacions, s’ha de ser reconegut com a sindicat més representatiu, per a la qual cosa cal aconseguir el 10% dels delegats i delegades en l’àmbit corresponent.

Molts sindicats alternatius han aconseguit superar aquesta barrera en àmbits sectorials o territorials, però no a nivell general estatal. La IAC pensa que no seria possible assolir les xifres necessàries per accedir a la condició de sindicat més representatiu fins i tot en el supòsit que es formés una sola organització agrupant a tots els sindicats alternatius i que es pogués trobar una fórmula jurídica adequada per sumar tots els i les delegats obtinguts.

Això és així perquè aproximadament les dues terceres parts dels delegats i delegades s’elegeixen en les petites i mitjanes empreses, on és molt difícil practicar un sindicalisme d’esquerres, sobretot en una època de precarietat laboral i quan les lluites solen ser completament defensives. En aquests centres, els i les representants sindicals s’elegeixen moltes vegades per acord entre la direcció de l’empresa i els agents electorals de CC.OO. o UGT. Per tant, mantenint una línia independent i d’esquerra no hi hauria manera d’arribar al 10% a curt o mig termini.

On el sindicalisme lluitador té la seva base més forta és al sector públic i les grans empreses. Aquí encara hi ha alguna possibilitat per a una pràctica sindical conseqüent, però és just aquí on costa deu vegades més aconseguir un delegat que en les PYMEs.

Per tant, en aquests moments, l’IAC no comparteix un dels arguments esgrimits a favor de la integració formal a nivell estatal. Així mateix veu cert risc que tal fusió resulti massa precipitada i, per tant, poc sòlida. I finalment, no vol comprometre el seu projecte de construcció d’una organització nacional, encara que cal afegir que aquest projecte, que és plural i comprèn diverses sensibilitats, és també internacionalista, la qual cosa implica, entre altres coses, un interès especial per mantenir relacions amb altres sindicats afins a la resta de l’Estat espanyol.

En qualsevol cas, la IAC insisteix que avui és més necessari que mai que tota l’esquerra sindical estableixi mecanismes de coordinació i d’unitat d’acció que li permeti fer front a les desregularitzacions,
les deslocalitzacions i les privatitzacions. En aquest sentit, la IAC aposta per recuperar els valors tradicionals de solidaritat i unitat d’acció de la classe treballadora.