El Govern, amb el suport d’altres forces parlamentàries de dreta, ha signat un gran pacte social amb les principals centrals sindicals. Els sindicats CCOO i UGT han acceptat una dura retallada en les pensions a canvi de millorar, suposadament, la normativa sobre reforma laboral, negociació col·lectiva, polítiques actives d’ocupació i política industrial i d’energia.
L’origen d’aquest pacte es troba en primer lloc en la por que inspira als sindicats majoritaris l’amenaça d’un atac dels “mercats” i un eventual rescat de l’Estat espanyol per part de la UE, utilitzats com instrument de xantatge pel govern. També les direccions dels sindicats majoritaris han volgut justificar la seva actitud per la desmobilització social existent, a la qual ells han contribuït activament, tant en el passat com ara mateix al signar aquest vergonyós pacte. Poden haver entrat en joc igualment altres factors per a inclinar la balança a favor de l’acord: la restauració del statu quo institucional de les centrals i, malgrat que encara no es pugi confirmar, el possible subministrament de recursos per al manteniment dels seus aparells.
Aquest pacte social ampli s’ha fet sense cap consulta a les bases dels sindicats implicats o a altres forces polítiques i sindicals, mancant en aquest sentit de legitimitat democràtica. No obstant això, sembla que la gran majoria de les direccions sindicals majoritàries, i de totes els seus corrents, han acceptat o consentit aquest acord.
Aquesta reforma conté les principals agressions de la proposta del govern, encara que suavitzi alguns aspectes. Es tracta, sense cap dubte, d’una gravísima claudicació, acompanyada d’una desmobilització activa per part de les direccions sindicals majoritàries, que han renunciat, fins i tot per a millorar les seves condicions de negociació, a la lluita en el carrer i que han menyspreat qualsevol procés de discussió entre les bases i amb altres forces socials, sindicals i polítiques, dels continguts d’aquest pacte.
El pacte deteriorarà greument les condicions de vida de la població assalariada i, a més, al desmobilitzar de manera àmplia, crea les condicions per a noves agressions.
A més, sense establir polítiques per a enfortir al sector públic amb una reforma fiscal progressiva, sense radicals reformes de les polítiques econòmiques europees i del sistema financer (que s’estan donant, però en sentit oposat al necessari) la crisi s’intensificarà, justificant així en relativament poc temps noves agressions.
En els últims temps han anat emergint respostes a la crisi i a les polítiques d’ajustament neoliberal: Grècia, França, Portugal, el mateix Estat espanyol el 29-S passat, les mobilitzacions estudiantils a Gran Bretanya i Itàlia… També en el nord d’Àfrica, a Tunis i a Egipte, assistim a sacsejades socials de gran envergadura. El passat dia 27, ca tenir lloc una jornada de lluita a Catlaunya y manifestacions, mobilitzacions i vaga general a Galiza, Euskadi. Aquestes mobilitzacions són proves de resistència. A Múrcia el funcionariat es mobilitza massivament contra les polítiques de retallada del govern autonòmic, que possiblement s’estenguin en breu termini a altres administracions… Aquestes mobilitzacions mostren el potencial existent per a plantar cara als atacs dels governs i dels poders financers i empresarials, sempre que es canalitzin de manera adequada coordinant-les i planificant-les per a donar-les llarg abast.
Davant el fre que suposa aquest nou pacte social cal apostar per la continuïtat de la lluita i de la resistència. Aquestes passaran necessàriament per una combinació del treball i iniciatives que es realitzen per part dels sindicats combatius i dels moviments socials i també per la vertebració dels sectors descontents i actius que puguen existir al si dels sindicats majoritaris. Les lluites d’àmbit nacional o localitzat, com les mobilitzacions de Galiza, Euskadi, Catalunya o Múrcia poden i han de jugar un paper en la recomposició. Cal mantenir-se fermes i no cedir davant les polítiques de desmobilització perquè així, per fi, el gran malestar social existent pugui cristal·litzar, passant de l’actual fatalisme resignat, a una acció eficaç.
Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista
Font: revoltaglobal.cat/
