Poques paraules per resumir el que veiem tan i tan clar, que CATAC-CTS ha de pujar en aquestes eleccions, perquè si no és així, hi hauria massa coses que no tindrien sentit. Quin és el repte? El repte és reaccionar, perquè altrament podem acabar molt i molt malament. Sindicats que, amb la que ens està caient a sobre, continuen col•laborant amb el poder, mereixen un càstig ben gros.
No volem que ens hi confonguin. Ni amb els grans sindicats, mal anomenats de classe, que ens sacrifi quen any rere any a l’administració i a les patronals, ni amb els corporativistes, curts de vista i encoratjadors d’egoismes i de divisió entre treballadors. Al llarg d’aquest CATACRAC, d’aquest mig programa electoral, podem veure com signen acords sense cap mena de consulta al personal, ni als seus propis afi liats i afi liades.
Sobren les elucubracions, a posteriori, sobre si hi havia o no altres sortides, perquè sempre hi ha altres sortides i perquè les alternatives s’han de poder presentar abans de signar.
Hem de reafi rmar amb contundència que l’actual crisi, la crisi més gran del sistema en els darrers 80 anys, a més de ser inherent a un sistema basat en l’avarícia de l’acumulació sense límits, té culpables amb noms i cognoms, noms i cognoms de bancs, empreses i entitats i noms i cognoms de persones que han près les decisions, que s’han enriquit amb aquestes decisions i que ara ens estan fent pagar a nosaltres els plats que ells han trencat.
Qui més qui menys té molt clar que la situació és èticament insostenible. Un sistema que no només justifi ca sinó que fa créixer les desigualtats és corrupte per sí mateix, al marge dels descarats fets de corrupció quan es passen de la ratlla. I no val a dir que el sistema és un monstre inabatible. Podem veure que la simple extensió d’un estat d’opinió provoca rectifi cacions. Ara es provoca alguna dimissió (poques), ara es plantegen controlar (no gaire) els enormes avantatges dels polítics... Però no és sufi cient. No és sufi cient però no fem més perquè estem recollits/ides esperant que a nosaltres no ens toqui i va i ens toca, esperant que això s’acabi, però no s’acaba sinó que va a més. Desconfiant dels polítics, per suposat, i de qualsevol salvador del món. Amb raó, perquè això, o ho resolem entre tots i totes o no té solució.
Trobarem el moment. Trobarem la manera. Entre tots i totes.
