A poc a poc millora la situació de les científiques a Europa. No obstant això, el percentatge de científiques que assoleixen els nivells més elevats de la carrera professional és alarmantment baix. I això que les dones representen, almenys a Itàlia i Espanya, la immensa majoria de les llicenciades.Com cada any, el dia 8 de març tothom té de forma puntual un toc d'atenció. Es recorda, almenys durant un dia, que el món no té només forma masculina. Tampoc el món de la ciència.
Si sentim curiositat per saber si les dones que decideixen dedicar-se a la investigació són més o menys afortunades que les altres treballadores, la millor referència es diu She figures, un document preparat per la Comissió Europea, l'última versió del qual és la de 2009. La sorpresa és que hi ha bones notícies. Com assenyala l'informe presentat per l'organització el dia de la dona treballadora, mentre que la mitjana de les dones treballadores a Itàlia es troba bastant per sota de la mitjana de l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), el percentatge de científiques, tant a Itàlia com als països de la dita organització és relativament elevat.
Fem una ullada a les dades: als països de l'OCDE, el 58% de les dones entre 15 i 64 anys d'edat hi treballa. A Itàlia, el percentatge no arriba ni la meitat d'aquesta quantitat, mentre que Espanya arriba gairebé a la taxa d'ocupació femenina dels altres països.
Pel que fa a la ciència, a Itàlia el 51,7% dels doctors són dones, més que a la Unió Europea (44,2%) i l'OCDE (43,2%). No obstant això, el nombre d'investigadores és del 33%, la qual cosa s'ajusta a la mitjana europea (30%). Com subratlla Observa (un observatori de ciència i societat de la Universitat de Trento), crida l'atenció que hi hagi gairebé un 60% llicenciades, mentre que en ls primers nivells de carrera científica les investigadores només arriben al 44%, per acabar en un 18% en els nivells de carrera més elevats. Pel que fa al sector cientificotècnic, menys d'un de cada deu catedràtics és dona.
En l'àmbit de la recerca pública, que representa més o menys el 60% del total de la (baixa) inversió en R+D a Itàlia, la situació és una mica diferent. Les treballadores representen el 42% del total, però a l'Institut Superior de Sanitat (ISS) arriben al 59% i a l'Institut d'Estadística (ISTAT) al 57%. Al contrari, al prestigiós Institut Nacional de Física Nuclear (INFN), aquestes representen només el 24% dels empleats.
Si a Itàlia s'apliqués la llei noruega, que requereix de forma obligatòria que almenys el 40% dels membres dels consells d'administració siguin dones, la recerca pública tindria problemes seriosos. Espanya i Holanda han aprovat lleis semblants (amb un termini de temps més llarg), i França, el Regne Unit, Bèlgica, Alemanya i Suècia s'ho estan rumiant. No obstant això, a Itàlia no existeix aquest 'perill' feminista: segons la Inter-Parliamentary Union, el país ocupa (amb el 20% de parlamentàries) la plaça 55 (de 140) de la classificació mundial (en la qual Rwanda, amb un 56,3%, ocupa la primera plaça, i Espanya, amb un 36,6%, el lloc 14). Per tant, les masclistes juntes directives italianes no tenen res a témer.
Cap dels presidents de les entitats públiques de recerca no és dona, i menys del 10% dels executius ho són. A l'ISTAT hi ha només una dona entre 10 consellers, al Centre Nacional de Recerca (CNR) cap, com a l'INFN, una de nou consellers a l'ISS és dona i no hi ha cap entre els cinc consellers de l'Institut Nacional de Geofísica i Vulcanologia (INGV). No obstant això, hi ha dues dones entre els cinc consellers de l'Institut Nacional d'Astrofísica (INAF).
"Hi ha dos elements que impedeixen que moltes dones italianes interessades en ciència, i que representen la majoria dels llicenciats i doctorats, arribin a ser científiques", ens explica Flavia Zucco, presidenta de l'associació Donne i Scienza. “D'una banda, la caiguda de la seguretat social i la crisi: en un país que no ha destacat per les seves ajudes familiars, això avui es percep més perquè les joves científiques tenen més problemes per compaginar família, parella i fills. El segon element és que a Itàlia no hi ha cap consciència per part de les institucions per donar suport a les carreres científiques, en particular les de les dones. Si el nepotisme ja és la regla, en aquest cas la situació empitjora”.
Segons moltes veus, les dones no són adequades per a la recerca. A més, aquestes no solen entrar en els clans masculins que es reparteixen el poder. Potser hi hagi una excepció en el camp de la física, i en especial en el de l'astrofísica, gràcies a figures com la de Margherita Hack, històrica i celebèrrima astrònoma, compromesa i molt estimada pel públic. "Ella ha proposat un paper, ha creat consciència i moltes joves s'han sentit inspirades per ella", matisa Zucco. "Les dones han demostrat tenir capacitats molt apreciades per la ciència moderna: saben mantenir grans grups units, dediquen molt de temps a la formació dels joves i solen tenir una visió més àmplia i multidisciplinària", tanca la biòloga i bioètica napolitana.
A Espanya la situació és molt semblant, encara que els números són lleugerament millors. Segons les dades, les dones són majoria en tots els ensenyaments universitaris excepte en els cientificotècnics, en què només arriben al 30,6% del total de matriculats. El cap de moltes joves potser continuï albergant el prejudici contra les dones que es dediquen a la ciència, tot i que s'ha constatat (per part d'italians, per cert) que l'èxit femení en la ciència depèn del nivell d'emancipació de la dona a la societat.
Com apunta She figures, a Itàlia les investigadores han crescut un 20% durant els anys 2002-2006, mentre que a Espanya han disminuït un 9% (no obstant això, aquí les dones representen el 36% dels científics). Les dones a les posicions elevades de la carrera acadèmica representen de nou només el 14%, tot i que el nombre de dones que reben un doctorat a Espanya arriba al 47%.
Les dades, explica la sociòloga i científica política de la Universitat Pompeu Fabra Victòria Miquel Martí, mostren que, "un cop superat el nivell de doctor, no només hi ha una diferència en qui rep l'ajuda; també es redueix el percentatge de dones que demanen l'ajuda". Impulsada per la Llei Nacional d'Igualtat, a Catalunya s'ha format la Comissió Dones i Ciència, que ha estudiat la qüestió. Per aquest motiu, totes les universitats catalanes tenen ara plans d'igualtat. Tot i ser molt positiu, prossegueix la investigadora, "caldria analitzar més les raons que empenyen moltes dones a deixar la carrera acadèmica i concretar mesures". Segons la sociòloga, i encara que avui és voluntari, segueix sent la dona qui ha de renunciar a la feina per maternitat. "El problema és que no et pots despenjar de la carrera científica, perquè hi ha molta competitivitat. En la recerca tot es mou molt ràpidament, i després és difícil reincorporar-se". En el cas de la Pompeu Fabra, afegeix, està previst que, després de la tornada per maternitat, es pugui reduir la càrrega docent per posar-se al dia amb les publicacions.
D'altra banda, la científica afegeix que segueixen sent les dones les que s'encarreguen de tasques domèstiques com la cura de la gent gran: la Llei de Dependència segueix sense aplicar-se de forma adequada. "De totes maneres, la situació està millorant. És cert que avui hi ha més sensibilització sobre el tema".
La Llei sobre el permís de maternitat a Itàlia incentiva els pares a compartir la baixa, i regala un mes (dels deu previstos) si també el pare agafa la baixa. "Em sembla una mesura esplèndida, hauríem de prendre'n exemple", tanca la sociòloga.
Font: Global Talent
