En temps de crisi, el concepte de solidaritat es cotitza a la baixa. O si més no, això és el que sembla amb el tema de les pensions. El missatge que es percep en els últims mesos és el següent: faci’s un pla de pensions privat perquè vostè no cobrarà la pensió pública o bé serà tan petita que li costarà arribar a final de mes. Fins i tot el ministre de Treball predica amb l’exemple ostentant que ell també té un pla de pensions privat.Però ¿per què interessa llançar el missatge que la Seguretat Social pot entrar en problemes financers d’aquí 30 o 40 anys? Fins ara era l’Administració pública qui gaudia de millor salut financera perquè obtenia excedents, i a més a més disposava d’un fons de reserva de gairebé 60.000 milions d’euros, cosa que significa que podria pagar pensions durant sis mesos encara que no tingués ingressos durant tot aquest temps.
El problema de la sostenibilitat financera de la Seguretat Social torna a ser un tema d’actualitat des de fa més d’una dècada a causa de les projeccions demogràfiques que assenyalen una disminució dels seus ingressos acompanyada d’un increment de despeses respecte de les actuals. Entre les causes del desequilibri s’apunten, per una banda, la disminució de la població activa en edat laboral, i per l’altra, l’increment de pensionistes per l’allargament de l’esperança de vida i per l’entrada en l’edat de jubilació de la generació del baby boom. S’apunta que el 2040, amb una població similar a l’actual, s’haurà de pagar 15,3 milions de pensions en lloc dels 8, 6 milions d’avui.
El que sorprèn és que les reformes proposades pel Govern actuïn només pel costat de la reducció de les despeses i, en canvi, no es proposin mesures alternatives per augmentar els ingressos. Així, prolongar l’edat de jubilació (dels 65 anys actuals a 67) i allargar el període de vida laboral computable per calcular la pensió (dels 15 anys actuals als 25) persegueix un clar objectiu de reducció de la despesa. En canvi, no es proposen solucions alternatives pel costat dels ingressos, com podrien ser l’increment dels tipus de cotització i la supressió dels màxims de les bases de cotització, unes propostes que sí van ser recollides en alguns informes, com el del Banc d’Espanya.
El missatge que es percep és: com que les pensions públiques seran baixes, el millor és fer-se un pla de pensions privat. Tot molt americà. Faci’s el seu propi estalvi perquè ha de ser previsor per quan es faci gran. Si la Seguretat Social és també una institució d’estalvi, ¿per què el sistema privat és millor que el públic?
Sorprèn que, en lloc de reforçar la idea de solidaritat implícita en el sistema de pensions públiques, se surti en defensa del principi d’individualitat contingut en les pensions privades. Els que defensen les pensions privades no són les persones amb salaris baixos, sinó les persones amb salaris alts, que són les que es poden permetre realitzar aportacions substancioses als plans/fons de pensions privades. Tots sabem que aportar quantitats simbòliques d’un 1% del sou –com realitzen algunes empreses com a sistema complementari al de la Seguretat Social– significarà una pensió també simbòlica.
Es percep que darrere de tot aquesta inquietud sobre la suficiència de les pensions públiques afloren posicionaments en contra de la solidaritat i que defensen la individualitat o la solidaritat només de grups. Els afortunats que compten amb un salari alt es queixen que la seva pensió de jubilació de la Seguretat Social és baixa perquè està topada, i que la solidaritat s’ha de repartir per grups. Els pobres amb els pobres i els rics amb els rics, perquè així els que cobren salaris més alts puguin rebre pensions més elevades, i els que cobren salaris baixos tinguin pensions més baixes que les actuals. Com hem dit abans, el concepte de solidaritat cotitza a la baixa.
Fomentar el sistema de pensions privades en lloc del sistema públic de la Seguretat Social únicament afavoreix les rendes altes. El percentatge majoritari de la població activa no té capacitat econòmica per realitzar un estalvi suficient complementari al de la Seguretat Social, i en altres ocasions falta la percepció de la necessitat de l’estalvi per a èpoques futures. Els efectes d’aquest missatge de promoure les assegurances privades de pensions tindrien com a resultat conscienciar els ciutadans de la resignada inevitabilitat de la reducció de les pensions públiques i, al mateix temps, col·laborar a la salut financera dels fons de pensions.
L’estalvi per a l’etapa de la jubilació gestionat per una institució pública és un concepte modern típic de l’Estat de benestar, que s’assenta sobre el valor de la solidaritat amb el fi d’aconseguir una redistribució de la riquesa i millorar la situació econòmica de la societat en general.
Promoure el valor de la individualitat –cadascú ha de vetllar per la seva pensió– en lloc de promoure el valor de la solidaritat –pensions dignes per a tothom– comportarà un empobriment de la població en el seu conjunt. No val el campi qui pugui.
Font: elPeriódico.cat
