En la publicació del dia 14 de gener vaig tenir ocasió de llegir uns comentaris sobre la nostra professió que, amb motiu del retard en l'obertura d'una oficina de farmàcia a Montjuïc, el senyor Miquel Fañanàs, evidenciant la seva incompetència i la seva profunda ignorància, s'aventurava a manifestar en una de les pàgines d'aquest diari.
En el cas dels expedients d'obertura de farmàcies, el Col·legi de Farmacèutics no ha de donar consentiment a res, únicament es limita a tramitar les peticions, per delegació del Departament de Salut, i a resoldre a partir de la normativa legal vigent. Aquest procediment no comporta, en general, cap tipus de complicació en l'emissió de l'autorització o de la denegació: el peticionari compleix els requisits marcats per la normativa, o no els compleix... En tot cas, si alguna persona no està d'acord amb la resolució, pot elevar un recurs d'alçada davant l'administració, com qualsevol ciutadà davant aquests processos.
En el cas de la farmàcia esmentada, l'expedient d'obertura es va dilatar en el temps arran de la defunció de la primera peticionària a la qual es va concedir la llicència, i amb motiu del buit legal respecte a l'herència dels familiars a disposar del dret de la concessió d'una farmàcia autoritzada però, llavors, encara inexistent, per la qual cosa va ser necessari esperar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (i tothom coneix la velocitat d'aquesta via).
No és la meva intenció estendre'm sobre aquest llarg procés, l'expedient del qual pot consultar qualsevol persona autoritzada, però sí que voldria puntualitzar sobre la paraulada del senyor Fañanàs:
–Respecte a la “sagrada preservació dels nostres interessos”, que ell quantifica en el “35% de la venda dels específics”, des de fa més de deu anys, el preu dels medicaments s'ha vist negativament afectat per les contínues retallades en la contenció de la despesa sanitària que han promulgat els diferents governs sobre el preu del medicament, cosa que ha provocat una caiguda sostinguda del marge de l'oficina de farmàcia, de tal manera que el resultat final ha significat, des de 1997, una pèrdua aproximada de la tercera part del nostre benefici brut; és a dir, del 27,9% (marge oficial) hem passat a un marge brut real del 20%, o inferior, la qual cosa està començant a comprometre la viabilitat d'algunes farmàcies.
A tot això cal afegir el retard en el cobrament de les receptes dispensades (75 dies), com a conseqüència de la crisi econòmica i els problemes de tresoreria de la Generalitat.
Tanmateix, a la nostra demarcació, la facturació mitjana de medicaments d'una farmàcia és el 17,6% més baixa que la mitjana d'Espanya. I no es pot oblidar que la remuneració del professional farmacèutic només depèn del marge del medicament, el qual ha de servir per mantenir tot el sistema.
D'altra banda, respecte a la regulació en la instal·lació de farmàcies (llei 31/1991 i decrets de la Generalitat), caldria conèixer la realitat del nostre sector: a Espanya, l'índex d'habitants per oficina de farmàcia se situa al voltant de 2.200, un dels més baixos de la CE (la segueix Bèlgica, 2.100, i Grècia, 1.200). Tornant a la nostra regió, disposem d'una farmàcia per cada 2.250 habitants, però, atesa la dispersió urbana, el 15% d'aquestes roman per sota d'un servei de prestació de medicaments per a cada 1.000 habitants.
–En relació amb els dubtes existencials del senyor Fañanàs (“Em pregunto què estan esperant els polítics per legislar sobre la liberalització d'aquest sector... O és que tot està tan podrit que ningú pot fotre-hi mà?”), voldria assabentar-lo del següent: el 19 de maig de 2009 es van publicar les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a favor de les limitacions del règim de propietat de les farmàcies dels països de la CE. Aquesta restricció a la llibertat d'establiment, la justifica amb l'objecte de garantir un subministrament segur i de qualitat a la població assistida, i conclou que la titularitat i l'explotació de les farmàcies pot reservar-se exclusivament als farmacèutics, destacant el peculiar caràcter dels medicaments, els efectes terapèutics dels quals els diferencien de qualsevol altra mercaderia de consum.
En la sentència del 30 de setembre de 2009, l'advocat general del tribunal reconeix el dret dels estats membres a planificar i regular les oficines de farmàcia. En el punt vuitè assevera que “el dret comunitari no suposa cap restricció de les competències dels estats membres per a l'ordenació de la sanitat i la Seguretat Social. Malgrat que les oficines de farmàcia són empreses comercials, també formen part del sistema sanitari...”.
Però a banda d'una situació tan desafortunada, com el cas de la defunció de la nostra companya farmacèutica, i la profusió de jurisprudència sobre un problema tan debatut com el de la liberalització del sector farmacèutic, a ningú se li escapa que l'aplicació del sistema de lliure mercat en un producte tan sensible com és el medicament podria generar situacions d'injustícia i inequitat en l'accés de la població a aquest bé tan necessari... Les normes sempre es poden revisar per millorar la nostra adaptació a la societat, però la liberalització del sector ha demostrat moltes mancances i ha provocat una notable disminució del servei en zones rurals i una major concentració a les zones urbanes i més ben comunicades. Mantenir un model d'aquest tipus (mantenir la societat del benestar) comporta un cost elevat per a tothom i una certa intervenció de l'Estat, per tal de garantir-lo; un cost, el qual el nostre col·lectiu està contribuint a millorar i a contenir, des de fa molts anys.
És evident que hi ha molts altres models de gestió per a la provisió dels serveis bàsics de la població d'un país: des del més intervencionista (la prestació de medicaments a través dels centres assistencials públics, en exclusiva) fins a l'aplicació de les normes de lliure mercat i lliure competència, tant per a la seva distribució com en la determinació del preu de venda i la lliure adquisició (per a aquells que s'ho puguin pagar...). Entre ambdós extrems i amb l'experiència dels darrers anys, qualsevol persona assenyada sap triar el camí més adequat, tal com ho han fet els responsables de les polítiques sanitàries de la majoria dels països membres.
A vegades, com en el cas de l'aposta en contra de la liberalització i a favor de la regulació de les farmàcies, els nostres “desacreditats” polítics també l'encerten i, malgrat la vehemència del senyor Fañanàs o els possibles interessos de capitals anònims, sembla que les seves decisions (les decisions polítiques) hagin estat afavorides pel sentit comú d'un antic aforisme: “No es tracta de triar entre allò que està bé o malament, sinó entre el que és preferible i el que és més refusable” .
Article d'opinió del President del col·legi de farmacèutics de girona - Carles Conejero
Font: elpunt.cat
